Endins

"No me n'aniria mai" -solia dir-li. I allà estava ella, anys després, estripant les agulles d'un rellotge fugisser.

À. Sendra

#microrelat

Va-i-vé

I allà amb els seus papers, quan pensava que començava a ser feliç de nou, els trons tornaven per indicar la pertorbació violenta de l'atmosfera.

À. Sendra

#microrelat

Fins l'últim quinze hi ha partida

El campanar de l’església toca dos quarts; són les quatre i mitja i el pare ja està quasi preparat. Jo la veritat és que estic nerviosa, i a punt de fa una bona estona. És la primera vegada que vaig al Zurdo. El iaio m’ha contat moltes partides que ha vist allí, en temps del Rovellet i Juliet d’Alginet, i fins i tot de Pavia. Però hui diu que no pot vindre, diu que li fa mal el pit, que són coses de l’edat i del temps que se li escapa. Jo crec que exagera un poc, però li he donat un bes, d’eixos que curen, perquè ens acompanye a la pròxima partida, «segur que sí, pelâïlleta», ha contestat, amb un somriure un poc amagat. Estic asseguda en l’entrada de casa i veig que el pare s’apropa, es posa l’abric, es col·loca els cabells i em diu: «Mo’nem, xiqueta?», i d’un bot em pose dreta. El Renault 18 ens espera en la porta.

(...)

À. Sendra

El benestar

No entenia com es podia estimar sense estimar-se, 

no sabia com funcionava això de voler-se sense voler.

I s'ho rumiava mentre l'observava somriure, 

de lluny, 

sense voler estimar-lo.

Àngels Sendra

Lligams

I, amb Elparadís de fons, li demanà que es casaren.
Ella li respongué que a l'endemà en parlarien: li acabava d'entrar la son al cos.

Àngels Sendra 

http://canalviajes.com/paseando-por-el-ponte-vecchio-de-florencia/

No més contes de princeses

Il·lustració de Denis Zilber

Els contes de princeses sempre 

li havien semblat estúpids, però 

cada nit desitjava tornar a somiar en aquell gripau.

Àngels Sendra

L'espera

Jo sóc això que miro i se m'escapa 
Jordi Sarsanedas

Havia esperat tan impacientment que arribara aquell dia que, quan el va tindre davant, 

no va saber com agafar-lo, i el va deixar escapar.

Àngels Sendra

Torres altes

Des de la torre més alta del regne es veia tota la mar, immensa, infinita fins i tot. Relliscar i endinsar-s'hi no era difícil; l'equilibri patia, a vegades, subtils crides d'atenció.
Una nit, potser de gener, els peus perderen l'estabilitat i des del bell mig de la mar cridaven ser rescatats. I continuen esperant.






Àngels Sendra

Parets de blanc

Cada nit li llevava el son preguntar-se per què, però, amb els anys, les respostes anaven reduint-se a miquetes: els llavis volien respondre però les lletres s'havien embolicat amb la llengua.

Àngels Sendra

Assessorament lingüístic?

«Només hi ha un pecat mortal

i són les faltes d’ortografia» 
Joan Fuster

Des del moment en què escrivim un text, la intenció és que una lectora o lector siga capaç d’interpretar què volem dir amb aquell aplec de mots. I escriure quatre frases lligades, amb sentit, pot semblar fàcil, de la mateixa manera que ho pot semblar obtenir un bon plat de blat picat.

Així com per cuinar necessitem receptes, consells, truquets i pràctica o experiència si volem aconseguir un plat exquisit, a l’hora de redactar un text passa el mateix; cal que seguim unes instruccions lingüístiques bàsiques, si més no. La tasca d’una assessora lingüística, doncs, és fer que un text passe un filtre de receptes gramaticals, consells semàntics, truquets ortogràfics i pràctica lexicològica.

L’assessorament lingüístic no és només corregir faltes d’ortografia, és fer intel·ligible un conjunt de paraules en el sentit que li correspon; no és només traduir quatre ratlles, és interpretar què ha volgut dir l'autor amb eixos quatre versos. 

Àngels Sendra 

(Pràctica per a l'assignatura de TIC aplicades a l'assessorament lingüístic al Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària)

Perspectiva

http://fotosantiguasdeibi.blogspot.com

Aquell dia va aprendre que tot el que 

volia veure ho tenia davant els seus ulls, 

només li calia encertar el punt de vista.

                                               

     Àngels Sendra

#microconte

I, anys després, ho aconseguí: va collir la Lluna i la va mossegar, però un gust agre s'esmunyí per la seua gola. Fou llavors quan s'adonà que havia estat lluitant contra feres per aconseguir tastar una fruita que encara era verda. I l'empeltà al Sol.

Àngels Sendra

I via fora!

Una melodia ompli aquest, nostre silenci 

que demana a crits molt suaus quelcom plaent.

Però aquest temps feixuc que intenta blasmar-nos

ara la nit, acreix el nostre intrèpid gest.   

Paraules sense vida intenten escapar   

però en són presoneres dels nostres llavis  

que es retroben i, extàtics, embogits, golafres 

assetgen tímids mots de culpabilitat. 

De la vida n'has fet un jardí de delícies:

tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Mirem de ser hui nosaltres, qui volem ser  

i negligim allò que insereix el camí.   

La nostra veu venç obstacles abominables. 

No aturem aquesta melodia afable. 

Marquem el ritme d’aquest silenci tan nostre. 

I “cridem qui som i que tothom ho escolti”. 

Àngels Sendra Morant

Treballs

Si us interessa, al bloc de Gemma Lluch trobareu una ressenya que vaig fer durant el curs passat en l'assignatura de Cultura i literatura per a infants i joves en llengua catalana, en el Grau de Filologia Catalana, sobre Oda als peus i altres poemes de Marc Granell.

També hi trobareu una presentació sobre la darrera novel·la de Manel Álamo, Rèquiem per Reginald Huxley.

Dames i cavallers, va de bo!

Des de menuda he vist partides de pilota al carrer Tarrassó de Villalonga/Vilallonga de la Safor , un poble de poc més de quatre mil habitants situat a la vall de la Safor. D’uns anys ençà, les partides les fan al meu carrer, l’avinguda de l’Estació, al final del qual quedava l’estació del tren “el Xitxarra” o “el tren dels anglesos”, que feia el trajecte Alcoi-Gandia durant els anys 1893-1969. Em contaven que el meu besavi, Angelet de l’estanc, havia jugat amb Pavia, un dels grans pilotaris de la comarca durant la primera meitat del segle passat, i que la meua iaia va rebre una pilotà de vaqueta durant una partida (li agradava seure a primera fila per no perdre’s cap detall). I amb l’exemple del meu pare, Julio Casillero, un dels millors pilotaris d’afició, vaig conéixer de més a prop l’esport, quan m’explicava què era el raspall, per què es feia servir el dau, on se situava el palquet o com eren els viatges que feien al trinquet del Zurdo de Gandia per veure jugar Malonda II (d’Oliva) o Pellicer (de Bellreguard). I és que segons ell, Oliva és el bressol del raspall; el Genovés, de l’escala i corda. Descrivia el joc de la pilota d’una manera molt diferent a quan parlava de futbol, em contava les partides revivint-les, com records propis, era com si ho lligara a la seua vida, a la història d’una tradició, d’un costum quotidià, i encara ho fa, ho identifica amb uns temps passats... D’aquesta manera em va transmetre l’interés i l’estima pel nostre esport que, en definitiva, forma part de la nostra identitat.

Durant tota la meua vida he sentit dir que la pilota valenciana és un esport d’homes perquè “eixes pilotes fan molt de mal, xiqueta!”. No obstant, sempre he volgut saber jugar, saber les normes i les puntuacions, les modalitats del joc, les maneres de pegar-li a la pilota... Volia, almenys, poder seguir el fil d’una partida, i crec que ara seria capaç.  A més a més, he descobert recentment que fa anys les dones jugaven a pilota (tot i que no podien fer-ho de manera professional, car l’època no ho permetia...) i actualment hi ha campionats femenins. És a dir, podem continuar la història homes i dones.

Al meu poble fa uns anys que s’està recuperant la tradició de jugar a raspall al carrer (s’havia quedat un poc apartada). Sent realistes, l’afició (al meu poble, sobretot entre el jovent) no abunda i no sé si aconseguirem que la pilota signifique per a tots els valencians el que suposava per al meu besavi o el que suposa, encara, per a mon pare, però la meua tasca de fer-ho un poc més possible comença ara. Perquè, per a mi, des de tota la meua vida, la pilota valenciana és tradició, és cultura i, sobretot, ens identifica com a Poble.

Àngels Sendra Morant

Saviesa recomanada

(Florència, 29 de juny de 1929 - Florència, 15 de setembre de 2006)

" La costumbre es la más infame de las enfermedades porque te hace aceptar cualquier desgracia, cualquier dolor, cualquier muerte. Por costumbre se vive junto a personas odiosas, se aprende a llevar cadenas, a padecer injusticias y a sufrir. Se resigna uno al dolor, a la soledad, a todo. La costumbre es el más despiadado de los venenos porque penetra en nosotros lenta y silenciosamente, y crece poco a poco, nutriéndose de nuestra inconsciencia. Cuando descubrimos que la tenemos encima, cada una de nuestras fibras está adaptada, cada gesto se ha acondicionado y ya no existe medicina que pueda curarla."

Oriana Fallaci

circumstàncies vàries

S’aturava el temps

mentre les agulles del rellotge

no cessaven; irrompien finestres

i portals, cortines fosques.

Fora, la pluja abraçava tota la ciutat

i en els bassals s’enfonsaven

botes de colors, monocromes,

o peus descalços. Sortírem.

L’aigua ens esguitava les cames

i les mans plegades, corrent pels carrers

de noms diversos, de besos estranys.

Erem aigua, barrejada, cabalosa.

I volíem ser-ho.

                                                                                                            Àngels Sendra

"SOBRE LA DECISIÓ D'ENGEGAR-HO TOT A RODAR", Quim Monzó

"La decisió d'engegar-ho tot a rodar neix el matí que, en mirar-vos al mirall de cada dia, descobriu que teniu tres pits en comptes de dos (i aquest tercer pit és igual en tots els altres: mateix volum, mateixa suavitat, mateix mugró ample i fosc), i què podeu fer aleshores sinó deixar la feina, tancar la porta d'una revolada, enviar a la merda l'oligofrènic que durant tants anys heu anomenat espòs, comprar un bitllet que us dugui a qualsevol lloc, i trobar-vos l'endemà a Mbarara (Uganda), sense saber ben bé què hi foteu, però xiroia i relaxada com mai."

(Uf, va dir ell, Quim Monzó)

L'ESSÈNCIA

En essència sóc vent, i m’enlaire

sobre un ahir esquitxat d’afers efímers

hipòcrites; papers humits i mots

convertits en tinta esborrable.

Fent camí per carrers indescriptibles

i sensacions intrèpides.

Vigilant cada pas per recular, de nou.

Tots els camins són bons per fer camí...

I si només fóra el gelat... 

Àngels Sendra


  

Todo me modifica, pero nada me cambia

Salvador Dalí

Si fem un cop d'ull

Dir sense dir.

Ni tan sols un xiuxiueig...

Rere els ulls

un món paral·lel d’idees

que no van enlloc.

I València, per la finestra.

Àngels Sendra