Una melodia ompli aquest, nostre silenci
que demana a crits molt suaus quelcom plaent.
Però aquest temps feixuc que intenta
blasmar-nos
ara la nit, acreix el nostre intrèpid gest.
Paraules sense vida intenten escapar
però en són presoneres dels nostres llavis
que es retroben i, extàtics, embogits, golafres
assetgen tímids mots de culpabilitat.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.
Mirem de ser hui nosaltres, qui volem ser
i negligim allò que insereix el camí.
La nostra veu venç obstacles abominables.
No aturem aquesta melodia afable.
Marquem el ritme d’aquest silenci tan
nostre.
I “cridem qui som i que tothom ho
escolti”.
Àngels Sendra Morant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada