dissabte, 21 de març de 2015

Fins l'últim quinze hi ha partida



El campanar de l’església toca dos quarts; són les quatre i mitja i el pare ja està quasi preparat. Jo la veritat és que estic nerviosa, i a punt de fa una bona estona. És la primera vegada que vaig al Zurdo. El iaio m’ha contat moltes partides que ha vist allí, en temps del Rovellet i Juliet d’Alginet, i fins i tot de Pavia. Però hui diu que no pot vindre, diu que li fa mal el pit, que són coses de l’edat i del temps que se li escapa. Jo crec que exagera un poc, però li he donat un bes, d’eixos que curen, per què ens acompanye a la pròxima partida, «segur que sí, pelâïlleta», ha contestat, amb un somriure un poc amagat. Estic asseguda en l’entrada de casa i veig que el pare s’apropa, es posa l’abric, es col·loca els cabells i em diu: «Mo’nem, xiqueta?», i d’un bot em pose dreta. El Renault 18 ens espera en la porta.


(...)

À. Sendra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada