dissabte, 21 de març de 2015

Fins l'últim quinze hi ha partida



El campanar de l’església toca dos quarts; són les quatre i mitja i el pare ja està quasi preparat. Jo la veritat és que estic nerviosa, i a punt de fa una bona estona. És la primera vegada que vaig al Zurdo. El iaio m’ha contat moltes partides que ha vist allí, en temps del Rovellet i Juliet d’Alginet, i fins i tot de Pavia. Però hui diu que no pot vindre, diu que li fa mal el pit, que són coses de l’edat i del temps que se li escapa. Jo crec que exagera un poc, però li he donat un bes, d’eixos que curen, per què ens acompanye a la pròxima partida, «segur que sí, pelâïlleta», ha contestat, amb un somriure un poc amagat. Estic asseguda en l’entrada de casa i veig que el pare s’apropa, es posa l’abric, es col·loca els cabells i em diu: «Mo’nem, xiqueta?», i d’un bot em pose dreta. El Renault 18 ens espera en la porta.


(...)

À. Sendra

dilluns, 26 de maig de 2014

El benestar

No entenia com es podia estimar sense estimar-se, 
no sabia com funcionava això de voler-se sense voler.

I s'ho rumiava mentre l'observava somriure, 
de lluny, 
sense voler estimar-lo.



Àngels Sendra

divendres, 7 de març de 2014

Lligams


I, amb Elparadís de fons, li demanà que es casaren.
Ella li respongué que a l'endemà en parlarien: li acabava d'entrar la son al cos.

Àngels Sendra 


http://canalviajes.com/paseando-por-el-ponte-vecchio-de-florencia/

No més contes de princeses


Il·lustració de Denis Zilber

Els contes de princeses sempre 
li havien semblat estúpids, però 
cada nit desitjava tornar a somiar en aquell gripau.




Àngels Sendra



dilluns, 24 de febrer de 2014

L'espera

Jo sóc això que miro i se m'escapa 
Jordi Sarsanedas

Havia esperat tan impacientment que arribara aquell dia que, quan el va tindre davant, 
no va saber com agafar-lo, i el va deixar escapar.


Àngels Sendra

divendres, 24 de gener de 2014

Torres altes



Des de la torre més alta del regne es veia tota la mar, immensa, infinita fins i tot. Relliscar i endinsar-s'hi no era difícil; l'equilibri patia, a vegades, subtils crides d'atenció.
Una nit, potser de gener, els peus perderen l'estabilitat i des del bell mig de la mar cridaven ser rescatats. I continuen esperant.






Àngels Sendra

dimecres, 8 de gener de 2014

Parets de blanc



Cada nit li llevava el son preguntar-se per què, però, amb els anys, les respostes anaven reduint-se a miquetes: els llavis volien respondre però les lletres s'havien embolicat amb la llengua.


Àngels Sendra