Torres altes

Des de la torre més alta del regne es veia tota la mar, immensa, infinita fins i tot. Relliscar i endinsar-s'hi no era difícil; l'equilibri patia, a vegades, subtils crides d'atenció.
Una nit, potser de gener, els peus perderen l'estabilitat i des del bell mig de la mar cridaven ser rescatats. I continuen esperant.






Àngels Sendra

Parets de blanc

Cada nit li llevava el son preguntar-se per què, però, amb els anys, les respostes anaven reduint-se a miquetes: els llavis volien respondre però les lletres s'havien embolicat amb la llengua.

Àngels Sendra