Des de menuda he vist partides de pilota al carrer Tarrassó de Villalonga/Vilallonga de la Safor , un poble de poc més de quatre mil habitants situat a la vall de la Safor. D’uns anys ençà, les partides les fan al meu carrer, l’avinguda de l’Estació, al final del qual quedava l’estació del tren “el Xitxarra” o “el tren dels anglesos”, que feia el trajecte Alcoi-Gandia durant els anys 1893-1969. Em contaven que el meu besavi, Angelet de l’estanc, havia jugat amb Pavia, un dels grans pilotaris de la comarca durant la primera meitat del segle passat, i que la meua iaia va rebre una pilotà de vaqueta durant una partida (li agradava seure a primera fila per no perdre’s cap detall). I amb l’exemple del meu pare, Julio Casillero, un dels millors pilotaris d’afició, vaig conéixer de més a prop l’esport, quan m’explicava què era el raspall, per què es feia servir el dau, on se situava el palquet o com eren els viatges que feien al trinquet del Zurdo de Gandia per veure jugar Malonda II (d’Oliva) o Pellicer (de Bellreguard). I és que segons ell, Oliva és el bressol del raspall; el Genovés, de l’escala i corda. Descrivia el joc de la pilota d’una manera molt diferent a quan parlava de futbol, em contava les partides revivint-les, com records propis, era com si ho lligara a la seua vida, a la història d’una tradició, d’un costum quotidià, i encara ho fa, ho identifica amb uns temps passats... D’aquesta manera em va transmetre l’interés i l’estima pel nostre esport que, en definitiva, forma part de la nostra identitat.
Durant tota la meua vida he sentit dir que la pilota valenciana és un esport d’homes perquè “eixes pilotes fan molt de mal, xiqueta!”. No obstant, sempre he volgut saber jugar, saber les normes i les puntuacions, les modalitats del joc, les maneres de pegar-li a la pilota... Volia, almenys, poder seguir el fil d’una partida, i crec que ara seria capaç. A més a més, he descobert recentment que fa anys les dones jugaven a pilota (tot i que no podien fer-ho de manera professional, car l’època no ho permetia...) i actualment hi ha campionats femenins. És a dir, podem continuar la història homes i dones.
Al meu poble fa uns anys que s’està recuperant la tradició de jugar a raspall al carrer (s’havia quedat un poc apartada). Sent realistes, l’afició (al meu poble, sobretot entre el jovent) no abunda i no sé si aconseguirem que la pilota signifique per a tots els valencians el que suposava per al meu besavi o el que suposa, encara, per a mon pare, però la meua tasca de fer-ho un poc més possible comença ara. Perquè, per a mi, des de tota la meua vida, la pilota valenciana és tradició, és cultura i, sobretot, ens identifica com a Poble.
Àngels Sendra Morant
