El campanar de
l’església toca dos quarts; són les quatre i mitja i el pare ja està quasi
preparat. Jo la veritat és que estic nerviosa, i a punt de fa una bona estona.
És la primera vegada que vaig al Zurdo. El iaio m’ha contat moltes
partides que ha vist allí, en temps del Rovellet
i Juliet d’Alginet, i fins i tot de Pavia. Però hui diu que no pot vindre,
diu que li fa mal el pit, que són coses de l’edat i del temps que se li escapa.
Jo crec que exagera un poc, però li he donat un bes, d’eixos que curen, perquè
ens acompanye a la pròxima partida, «segur
que sí, pelâïlleta», ha contestat, amb un somriure un poc amagat. Estic
asseguda en l’entrada de casa i veig que el pare s’apropa, es posa l’abric, es
col·loca els cabells i em diu: «Mo’nem,
xiqueta?», i d’un bot em pose dreta. El Renault 18 ens espera en la porta.
(...)
À. Sendra
