S’aturava el temps
mentre les agulles del rellotge
no cessaven; irrompien finestres
i portals, cortines fosques.
Fora, la pluja abraçava tota la ciutat
i en els bassals s’enfonsaven
botes de colors, monocromes,
o peus descalços. Sortírem.
L’aigua ens esguitava les cames
i les mans plegades, corrent pels carrers
de noms diversos, de besos estranys.
Erem aigua, barrejada, cabalosa.
I volíem ser-ho.
Àngels Sendra
